Maristes, simplement una escola?
per Jordi Cano i Sobrevals
Un altre curs s’acaba. El de la normalitat, deien... I sí, hem fet tot el possible per reprendre totes les activitats possibles que la pandèmia ens va privar. Hem sortit més, hem pogut interactuar, ens hem vist els somriures que en alguns casos han canviat d’allò més i hem recuperat el bo i millor del que fèiem abans. Però la normalitat és un concepte massa genèric i poc clar per definir com hem acabat el curs. El que és segur és que l’acabem. Quina obvietat... Però potser no ho és tant. Perquè nosaltres hem seguit fent allò que ens corresponia: els educadors acompanyant a infants i joves en el seu procés d’aprenentatge i de maduració personal, els membres del PAS fent una tasca impagable per fer la feina de tots plegats molt més fàcil, monitors d’extraescolars, del menjador, etc fent un treball a l'ombra i sovint poc valorat en tants i tants moments i espais que defineixen el que som, una escola on la vida flueix per tot arreu i on calen moltes mans per omplir-los tots i les famílies que ens feu costat, fent sentir la vostra veu quan cal per millorar en tot allò que puguem. Un engranatge complex, gran, ple de reptes i d’oportunitats que uns i altres intentem tirar endavant amb professionalitat i estima, amb constància i paciència i amb tendresa i tenacitat. No triem els temps que ens toca viure però si com els podem afrontar. I aquesta és una tria personal que en el nostre cas, implica un col·lectiu. Cada decisió que prenem genera efecte en l’ecosistema educatiu, amb moltes febleses fruit d’ingerències externes que ens arriben sense avisar, però que ens poden enfortir si les dirigim envers un bon camí, units en les adversitats i ferms en les decisions de millora. Som més d’evolució que de revolució. Sabem que som, que ens defineix i quin és el camí per adaptar-nos als nous reptes que se’ns demana. I ens queda la part més important: l’alumnat. Ells i elles han estat els principals afectats de tot plegat però alhora, els que han demostrat més resiliència i serenitat en els moments complicats. I ara els hi hem de tornar multiplicat per deu. Perquè ells i elles són els veritables protagonistes d’aquesta història. I ens arriben curiosos, intrèpids i feliços, ens interpel·len i ens jutgen, ens sorprenen i ens enfaden, ens somriuen i ens ploren. Res que no hagi estat sempre així, però mai com ara, perquè el món sempre evoluciona i canvia. I nosaltres amb ell: ferms en les nostres conviccions i objectius i flexibles a allò que se’ns demana. Simplement això. Una escola. I no és poca cosa...
Foto: Xavier Pérez i Garret
