VI Jornades Pedagògiques o com aprendre de la Neuroeducació

17.02.2019

El doctor Federico Malpica, expert en educació, investigador i consultor internacional, ha inaugurat les VI Jornades Pedagògiques Maristes. En Federico es va formar en una escola marista de Mèxic. Allí va descobrir la seva vocació d'educador. Abans d'entrar en matèria valora aquest fet i ho agraeix ben de cor aprofitant que es troba als maristes de Lleida.

"Si ensenyem als estudiants d'avui com ensenyàvem ahir, els estem robant el demà" John Dewey (1859-1952). La cita del pedagog i filòsof nord-americà ens recorda que el canvi, la innovació, no és un invent d'avui. És intrínsec al fet educatiu. De fet, és necessari. Part de la feina de mestre és revisar què fem i millorar la nostra tasca constantment.

Què és un bon nivell d'aprenentatge? Formar persones per una vida plena d'incerteses.
Com s'aprèn a l'escola? El saber està fora de l'escola avui, l'accés al saber és el que hem de treballar.
Quines relacions interpersonals es construeixen avui? La tecnologia marca sí o sí les relacions.

L'únic segur és que el canvi existeix! Com hem de gestionar-lo en un sistema complex com l'escola? De tot el que passa en l'entrellat de l'escola, els docents només tenim control d'allò que fem a l'aula. I la bona notícia és que allò que fem "cableja" el cervell dels nostres alumnes per tota la vida ens diu la neurociència. Resulta que l'eficàcia del docent depèn de la seva motxilla personal. Una motxilla que està ben influenciada pels milers d'hores que hem passat observant docents, des de petits. No podem donar per suposat que fer un curset de formació provoqui el canvi. Només canviarem si practiquem a la nostra "pista de ball", si fem vida dins de l'aula el que anem aprenent.

Des de fa temps ens plouen metodologies que semblen totes importants, però de què depèn que es converteixin en un canvi sostenible? Hem de ser capaços de dosificar el canvi, ben planificat. Es tracta de fer poques coses, en molt temps. I tots alhora. El que té força és el que es garanteix de forma col·lectiva.

Comprovat: el canvi a l'escola és possible en deu anys! És una dificultat valorar el que es fa a cada classe. Encara no som capaços de garantir el que passa a dins de les aules. I per això encara succeix al món sencer allò de "a veure quin professor ens toca enguany..." Això no hauria de ser. Normalment el sistema absorbeix els canvis per no canviar. El canvi té sentit si transforma. Hem d'arribar a transformar, arribar al punt d'inflexió per no tirar enrere. Per això s'ha de canviar la naturalesa del sistema de l'escola. La clau: aplicar suficient energia i suficient temps.

Com? Per la transformació educativa cal contemplar aquestes dimensions...

Creences. Cal creure en el canvi. Mirar tots al mateix horitzó. Una metodologia comuna, unes mateixes finalitats educatives. Això implica que tots estiguem convençuts del que volem que s'emporti un jove després de passar per l'escola. Un perfil comú. Tots vol dir docents, equip directiu, famílies i alumnes. I no és un document això! És una convicció comuna, estiguem a l'etapa on estiguem. La meva docència va més enllà de la meva aula. "Construir persones" depèn de tots, impossible fer-ho sols.

Variables pedagògiques. Cal fonamentar les pràctiques en evidències i no en ocurrències. Les neurociències ajuden a referenciar el canvi. Tot professional de l'educació ha de saber explicar el perquè del que fa l'aula. Cal saber explicar-ho a les famílies amb paraules tècniques, com els metges. I després fer-ho planer i pedagògic, però amb base. Ja intuïm i sabem que s'aprèn millor quan actuem, ens motivem, personalitzem, ho expliquem, actitud favorable... I això ens ho justifica la neurociència. No tinguem por d'utilitzar les ciències de l'aprenentatge, unes ciències joves però que avancen molt.

Basat en comunitats professionals d'aprenentatge (CPA) Tota l'escola ha d'estar al servei d'un bé comú. Què han d'aprendre els alumnes? Hem de posar-nos d'acord per pensar en la persona i no en l'etapa. No pot ser que canviar d'etapa sigui canviar de planeta. Hem de dibuixar un model pedagògic, que inclogui avaluació, rol del docent, organització escolar... Qui ha dit que les classes millors han de ser de 45 minuts? O de 60? Tota l'organització escolar ha d'estar al servei de la metodologia, no al revés. Tenir espais per parlar de la nostra pràctica comuna i observar-nos entre iguals a l'aula facilita el canvi basat en Comunitats Professionals d'Aprenentatge.

Lideratge compartit i transformacional. Hem de construir una comunitat. Aprendre uns dels altres. Sentiment de col·lectiu. Hem de fer formació docent entre nosaltres i a poder ser en funció de les necessitats de l'escola. Els docents hem de ser els protagonistes de la nostra formació. Cal que els docents puguin prendre decisions per al canvi.

Coordinació entre els engranatges de l'educació. L'acció educativa és cosa de tots. Ha d'incloure família, escola i veïnat, l'entorn proper. Tots alhora.

Organització que suporti la pràctica educativa amb radicalitat pedagògica. Quin perfil d'alumne volem? Quin model d'escola? I tu, docent, on et situes? Per exemple, cerquem que les persones siguin autònomes. Per què no podem ser com els metges? Treballem en equip. Llenguatge tècnic.

Objectiu: canviem per fer possible la felicitat de les persones, per fer real la transformació i millora del nostre món.

La Laura i l'Anna diuen bon dia amb un bon somriure i presentant l'escenografia de les jornades. Un muntatge bonic i senzill, com la nostra escola. Sis ❤, sis bombetes. Unim emocions i idees. Perquè els infants puguin obrir i desenvolupar tot el seu món interior.

Vet aquí un calaix d'idees que van sortint al llarg de la conversa. Una hora i mitja ben rica en reflexions entorn el canvi educatiu, partint de la realitat i somiant una escola millor, amb bases científiques que ho justifiquen i que, per coherència, urgeixen que ens hi posem.

FEDERICO MALPICA. Certament hi ha improvisació en algunes escoles. I massa improvisació, genera inseguretat en algunes persones. Per això és important tenir un pla a l'escola, un full de ruta que ens deixi tranquils per caminar, almenys, durant deu anys. Així i tot, el full de ruta permet improvisació. Sempre hi ha pioners que van provant coses, i és bo.
L'atenció a la diversitat és com una marató de les olimpíades. Quan arriben els primers l'estadi s'aixeca, quan arriba gruix també. I alguns es queden per veure el darrer. Hem de tenir eines perquè la tasca educativa atengui totes les velocitats, que tots arribin.
Perquè es doni el canvi real cal temps, energia i canviar l'enquadrament, el marc. No pensar només en la meva aula. L'avaluació per competències tècnicament és impossible perquè no tenim temps. Per tant, el gran canvi és pensar que l'aprenentatge va molt més enllà de la meva aula: passa per totes les aules. I així sí que és possible avaluar per competències, perquè cadascú pot aportar una part de les dades i quan les recollim totes, tenim la visió completa.
Hauríem de fer possible que el centre educatiu es dediqui a formar docents, més que alumnes. Hi ha experiències: hi ha centres que provoquen l'entrada de docents a les aules d'altres companys.
Si no hi ha urgència pel canvi, el canvi no succeeix. Plantegem-nos un repte com a escola! Tradicionalment als docents ens han donat receptes, com si fossin de cuina, que només cal anar seguint passos; ens calen protocols, però els hem de dissenyar entre tots perquè tinguin consistència. A l'escola normalment no donem protocols quan entra un docent nou. I per això cadascú fa el que pot a l'aula.
La imatge que tenen les famílies de l'escola és la que van viure de petits. La imatge i l'opinió, la tenen feta. Per això, cal fer molta pedagogia perquè entenguin el canvi. Hem d'aconseguir que combreguin no en el tractament sinó en el perquè del tractament. Oi que mèdicament, quan estem malalts, volem que ens apliquin els últims avenços científics i no el tractament de fa trenta anys? A l'educació, pel bé dels infants, hem de saber explicar això a les famílies.
El batxillerat és una acadèmia per preparar per a un examen que ens permeti accedir a la universitat. No estem disposats que la selectivitat segresti tota l'educació! A les nostres escoles guiem molt els alumnes: has de fer això, has de fer allò... Els infants han de prendre decisions. I això només és possible si deixem espais a l'aula i a l'escola. Volem que siguin democràtics i no deixem que prenguin decisions. A l'escola no hi ha "separació de poders". I així ens va... El codisseny d'espais d'aprenentatge fa que l'escola sigui veritablement de l'alumnat!
Deixem-nos espais per entrenar-nos, per fer consens, establir hàbits... Temps perquè el canvi sigui un hàbit docent col·lectiu. Mirant Finlàndia, allí l'estil és consistent, l'estil de treball que es fa a primària, s'estén a secundària i a la societat mateixa.
Idea final: us invito a fer comunitat, a ser comunitat. Només així farem possible el canvi. És l'única manera que tenim, formar-nos entre nosaltres, entre col·legues. I la comunitat és tota, de zero als divuit. No podem demanar treball cooperatiu a l'alumnat si nosaltres no som capaços de fer-ho.

ANNA CARBALLO. La neuroeducació és un àmbit molt nou, no podem dir encara que sigui una disciplina. Els estudis neurocientífics es desenvolupen al laboratori, i els laboratoris no tenen res a veure amb les aules! El que és important és que la neurociència estigui al servei de l'educació, que fonamenti les teories pedagògiques. L'aprenentatge és molt subjectiu, depèn de cadascú. I encara estem fixats en els resultats, no en l'aprenentatge. El més incoherent que tenim és el sistema avaluatiu, que avalua encara a tots per igual.
Un repte és l'avaluació competencial. La parella educativa dins l'aula és clau.
Als alumnes els hi demanem sempre que treballin en equip. I els mestres?
L'escola és com una partida d'escacs, saps els moviments però has d'adaptar-los al llarg de la partida. Hem de viure en la incertesa. Potser provoca estrès... però és més divertit! I les respostes d'estrès i emocionals ens han ajudat a avançar com a espècie al llarg de la vida.
Famílies i escoles han d'anar a una. I l'escola hauria de ser permeable al món. Hi ha proves de batxillerat per projectes o a Girona la carrera de medicina es basa en l'aprenentatge per problemes. Fins que els primers estudiants no van aprovar el MIR amb nota no la van creure.
És artificial la separació per anys naturals. Això no passa a la vida. També són artificials els horaris, o la uniformitat curricular. L'activació per defecte, que provoca un procés creatiu ric, requereix temps.
No té sentit obrir carpetes separades dins de l'aula quan la vida real no és així i el nostre cervell tampoc funciona així. Cal connectivitat!
Els nois i noies aprenen a fer el que diem els adults en lloc d'aprendre a prendre decisions. El nostre cervell està dissenyat per no gastar energia i per acceptar el que ens diuen. Per això la reticència al canvi!
Oblidem el que ens han ensenyat els mestres però no com. És fals que estar en silenci impliqui més coneixement. Aprenem millor en moviment, això està demostrat. Estem dissenyats per grimpar i pujar pels arbres.
Idea final: Hem de provocar que el treball a l'aula reprodueixi el món que volem, no pas el que tenim. Això és possible i necessari a l'escola. L'educació és una eina de canvi.

DAVID SIRVENT. La inclusió és un dret, però les estructures que tenim i algunes estratègies que utilitzem, no la faciliten. Per això és important el canvi, per fer realitat aquest dret. Actualment els equips assagem, provem. Estem fent moltes coses a l'escola però hi falta coherència en tot plegat. Hem de ser humils per acceptar el que no funciona i valents per sortir de la zona de confort. Hem de crear espais per fer feedback entre els companys, dialogar, emocionar-nos junts.
La família ha d'entrar a l'escola per entendre el canvi. Els aprenentatges no són compartimentats. L'organització horària es pot flexibilitzar. Els esplais i els caus escoltes, són exemples de canvi, de vida. Les nostres aules són artificials i ens hi podríem emmirallar en aquestes realitats educatives.
Idea final: docents, divertim-nos fent el canvi. De cara a l'alumnat, flexibilitat. I la universitat ha de venir cap a l'escola, per ajudar al canvi.

GEMMA ABELLÓ. Si partim que la base educativa neix de les emocions, hem de facilitar espais creatius als centres, espais que són oportunitats d'or per l'aprenentatge. Cal deixar moments perquè els infants s'expressin. Hem de facilitar que el que passa a la vida entri a l'escola. Les motivacions que portem de casa al matí, per exemple, han de poder compartir-se dins de l'aula. Hem de trobar temps per dos minuts de relaxació. I hem de provocar situacions d'improvisació a l'aula. L'escola fa bona feina d'innovació educativa, però cal donar més informació a les famílies.
L'escola és plena de barreres: trenta taules, trenta cadires... Cal deixar espais. Esplais i caus permeten que l'alumnat sigui lliure.
Diu el meu fill "quan tinc ambients és l'espai més feliç de la setmana". Per què no ho fem sempre així?
Trencar estereotips és difícil i necessari. El joc educa, juguem. Idea final: oferim una experiència determinant, positiva, que sigui aliment per buscar-ne més.